Benvolguts tots, mireu, jo sóc en Joan, el vicari de la parròquia de Sant Josep de Girona, i aquest estiu vaig tenir la sort de poder anar unes setmanes al Brasil, a l’estat de Goiâs, la ciutat de Goiania, a un barri marginal que es diu Parque Santa Cruz.

I dic que vaig tenir la sort, perquè aquesta és la pura veritat. Resulta que a la parròquia de Sant Josep, hi ha un grup missioner que es diu Brasol (Brasil Solidari), que fa molts anys que col·labora amb les Religioses Missioneres del Cor de Maria, per intentar tirar endavant aquest barri, que va començar a construir-se sobre un abocador. Són, doncs, molts els esforços fets per part de tots, i la gent del Parque Santa Cruz (que es diu així per la dificultat que comportava viure-hi),  desitjaven poder-ho agrair a la parròquia, per la qual cosa demanaven sempre que els anés a visitar un mossèn. I evidentment, com que a mi el tema de les missions m’apassiona, no vaig dubtar ni un moment en acceptar la invitació.

Fou així, com a mitjans juny embarcava a l’avió via Brasil, per anar a conèixer una esperança: La d’un barri que mica en mica, i amb el treball insistent de les monges, està sortint de la misèria per començar a trobar una mica de dignitat humana. Pensava com podria transmetre qui són els habitants d’aquest barri, un barri de cases petites, només amb parets, que tenquen una realitat de misèria i dolor, entre carrers de pols i bruts, però que transmeten esperança. I m’ha semblat que la millor manera seria compartint amb vosaltres el què vaig escriure un dia qualsevol en el meu diari:

“Anem a casa de l’Ignacio, que s’ha passat als evangèlics, com tants d’altres en aquests barris marginals. Va perdre el seu fill ara farà dos mesos. M’he emocionat molt en aquella casa. La sala buida, només un sofà. A la meva esquerra l’Ignacio, a la meva dreta l’àvia, amb Alzheimer. Dreta, a la porta, la mare, encara absent per la mort del seu fill. L’habitació fosca, sense pintar. Entra un altre fill hi l’hi envia un petó a l’àvia, des de lluny, amb un gest espontani. Mentrestant, l’Ignacio em diu que és poeta, i em demana si vull escoltar alguna cosa. Jo li dic que sí, i em treu la guitarra. La cançó ve a dir: “Li vaig demanar a Déu una esposa i me la va donar; una casa i me la va donar; tres fills i me’ls va donar”. La dona comença a plorar, l’àvia murmura uns sons que no s’entenen, mentre l’home em mostra el profund agraïment amb què viu la seva vida. Brutal! Nosaltres, malgastant tants de recursos humans a Europa per explicar Jesús a una societat indiferent, pretensiosa... I en canvi, Jesús, morint cada dia per tota aquesta gent senzilla, amb dificultats, precarietats, malaltia i mort, però que troben en Jesús una esperança, un mirall, una fe!. Si hi haguessin més capellans, més monges... Quanta feina es podria fer aquí”.

Les visites a cases particulars es repeteixen i multipliquen! Cases amb nois minusvàlids, amb deficiències psíquiques, pobres entre els més pobres, sense res més que una mà oberta i la seva hospitalitat.

L’altre treball que fem és al Polivalente Saô José, amb aules on les noies van a aprendre a cosir amb màquines, a fer cursos de cuina, de perruqueria..., és com una escola de Formació Professional, que dóna a les noies del barri algun recurs per a poder sortir del cercle de marginació en el qual han entrat.

Finalment, el treball gran que es fa a l’estiu al barri és el Casal amb la mainada, i on participen els monitors que venen de la parròquia de Sant Josep.

Són dues setmanes molt intenses de compartir amb ells jocs, piscina, cinema, parc d’atraccions i berenars. Una mainada que és impressionant i que es fan estimar amb desmesura. Amb tot et queda sempre aquell regust d’un observador exterior que arriba de sobte a les seves vides, els saluda alegrement i se’n va, mentre allà, ells, es quedaran amb tota la seva pobresa, amb totes les seves necessitats i somnis incomplerts, drogues, mares solteres, infàncies trencades.

Bé, ja ho veieu, podria escriure moltes coses diferents, d’una experiència única. Celebrar l’eucaristia al Brasil, amb ells, entre ells, per ells!

Per això, i tornant al principi, crec que és una sort poder compartir un temps amb gent tan senzilla, perquè te n’adones que al final, el viatge que fas, no és tant en la distància, sinó en la profunditat. Perquè despullant-te de tantes coses innecessàries que deixes quan marxes, et vas redescobrint de sobte com ets, fins que te n’adones que si la teva vida té sentit és perquè en el centre, hi has situat al Crist mateix. Un Crist que et demana, com a capellà, no només que facis el signe de partir el pa, sinó que et parteixis tu mateix al servei de tots.

Moltes gràcies, doncs, Brasil, i fins sempre.

Joan Soler i Ribas